Prólogo de: Aigua viva!

El libro Aigua viva! Vendes, pous i fonts de Sant Carles de Peralta de Josep Joan i Marí, Pep Xomeu, editado por Edicions aïllades se acompaña de un DVD dirigido por Ramon Mayol y de un prólogo escrito per Antoni Ferrer Abárzuza:

L’any 1765 l’ajuntament d’Eivissa, que llavors tenia jurisdicció sobre tota l’illa i Formentera, va encarregar a un capità, enginyer militar, anomenat Josef García Martínez que aixecàs un mapa d’Eivissa en què marcàs totes les fonts i tots els pous d’anomenada que hi havia. Si hem de jutjar pel mapa que va fer l’enginyer, conservat al Servei Geogràfic de l’Exèrcit a Madrid, acordarem que va ser un bon cartògraf. Naturalment, no va consignar totes les fonts i encara menys tots els pous, però sí els de més anomenada. Com s’estilava en aquella època en què la dinastia dels Borbó feia només cinquanta anys que havia començat a regnar, tot s’escrivia en castellà, per això alguns dels noms ens pareixeran ben ridículs així traduïts. Al que a partir de l’any 1785 va ser la parròquia de Sant Carles, l’enginyer en va incloure els següents:

Fuente del Berché

Fuente de Morna

Fuente de Azaró

Pozo de Monserrat

Fuente de Peralta

Pozo del Rafal

Fuente de Campanich

Pozo del León

Si una persona qualsevol mira aquesta llista i coneix per poc sigui el terme parroquial de Sant Carles o bé passa els fulls que segueixen d’aquest mateix llibre d’en Pep Xomeu, veurà de seguida que aquell enginyer era més bon cartògraf que buscador de pous i fonts. Són moltes les fonts i molts els pous que falten.

És veritat que en Pep Xomeu ha tengut algun avantatge sobre aquell capità Josef Garcia. D’una banda, en Pep ha nascut i ha viscut i viurà per molts anys (i naltros tots que ho vegem!) a Sant Carlos; per un altra, en Pep sap ben bé la llengua que s’ha parlat des de 1235 en les terres de la parròquia, i ell mai de la vida escriuria “Fuente del Berché” per referir-se a la recòndita font des Verger, tant si és la de Dalt com la de Baix:

“Entre muntanya i muntanya

De dalt de tot des canal

Allà a la llunyania

Mar blava quin gran regal”

És ben ver que en buscar pous i fonts en Pep Xomeu ha guanyat perquè hi ha tengut ajuda; vull dir que abans que ell algunes altres persones havien parat atenció en els pous i fonts de l’illa i especialment en els del municipi de Santa Eulària. El primer de tots degué ser aquell arxiduc austríac de nom Lluís Salvador, que cap a 1868 va passejar tota Eivissa. Això em recorda que l’any que ve fa cent anys que va ser cridat cap al cel, ja que nascut el 1847, va morir el 1915. Després d’ell, ben segur, qui més va trescar llocs d’aigua va ser don Joan Marí Cardona “Batlès”, de bon record i a qui tots enyoram. Ell tengué bona oportunitat perquè va ser capellà de Sant Carles entre 1950 i 1952. Ara fa poc, el 2009, des de l’Institut d’Estudis Eivissencs poguérem treure, després de trescar els seus papers, el llibre que ell no va poder publicar en vida, titulat Santa Eulàlia. Hi figuren cases, famílies, pous i tot el que papers ens diuen sobre allò que va ser el Quartó del Rei.

Un altre enyorat que es dedicà a esgarrinxar-se amb els brasers que roden les més abandonades de les nostres fonts va ser en Michel Ferrer Clapés. No debades va publicar la Guía mágica de pozos y fuentes de Santa Eulalia del Río l’any 1995, on encara em va deixar un raconet per uns mots sobre la font des Murtar. En Pep Xomeu diu d’ella que

“Pocs anys fa que d’aquell pou

Força d’aigua en sortia

I molta gent hi anava

A buscar-ne com podia”

Fa més poc temps, l’arquitecte Joan Josep Serra Rodríguez va fer recull en tres volums dels pous i fonts de tota Eivissa i Formentera. El del municipi de Santa Eulària n’és el tercer: Inventari del patrimoni hidràulic de les Pitiüses. Inventari dels pous i fonts d’Eivissa. Municipis de Sant Joan de Labritja i Santa Eulària des Riu (2005). Si en voleu, de pous i fonts, allí en trobareu. De Sant Carles aquestos: font d’Atzaró, d’en Prats, de Bonany, de Peralta, de Can Pep Soldat, de Morna, des Verger de Dalt i de Baix, el pou Roig, es Gorg des Figueral, el pou des Lleó, la font des Murtar, la font d’en Xico Sala i la font Grossa.

Un grup d’investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigits per un mallorquí de Felanitx de nom Miquel Barceló, va fer uns estudis sobre els nostres pous i fonts. Buscaren i trobaren el seu origen en l’època que Eivissa i Formentera eren, com diríem, terra de moros, entre el segle X i la conquesta de 1235.

En Pep Xomeu, però, no ha fet un mapa de pous i fonts, ni un inventari, ni un estudi capficat. En Pep ha buscat dins ell els mots per a cada lloc d’aigua. Uns mots els ha trobat al cap i la part més grossa dins del cor. Amb ells ha lligat aquestos glosats que diuen més que no pareix. Una de les coses que hi podem llegir i entendre és la preocupació d’en Pep –que és de tots– per l’estat en què, en les seues passejades, ha trobat una part d’aquest patrimoni de tots: “és una font ben formada / però ja fa molta pena / trobar-la tan oblidada”. I com que tot problema té una o més d’una solució, vull assenyalar ben clar això que en Pep, el nostre mestre don Josep, ha proposa

“El que fou bé per a tothom

No ho hauríem d’oblidar

I si fa falta una ajuda

L’hauríem de demanar”

i, per acabar:

“Recuperar sa nostra illa

és el que hem de demanar

I el nostre món agrari

No deixar-lo de sa mà

Procurar mantenir

Es lo que estam obligats

Sa riquesa tan mimada