lunedi Festival : e-pub, mobi, PDF

Descrizione

lunedi Festival dins la producció dramàtica de Martí Mayol

L’escriptor i pintor Martí Mayol Moragues, llicenciat en Història i doctorat per la Universitat de València, va néixer a Palma l’any 1918 i hi va traspassar el 1997. S’inicià en el món de les lletres a través del gènere líric amb algunes temptatives poètiques d’adolescència, però aviat abandonaria aquest terreny pel camp dramàtic, en què excel·liria com a comediògraf. Així mateix, va publicar uns quants relats breus, articles i una peça teatral a la revista mallorquina Ponent[1] i col·laborà també en el diari Baleares.Mayol va ser, inoltre, un participant actiu de les tertúlies literàries de postguerra: havia portat el seu amic Jaume Vidal Alcover a les vetllades a cals germans Massot perquè el 1945 io 1946 el poeta manacorí hi llegís les seves primeres composicions[2], però intervindria sobretot a les tertúlies de la dècada dels cinquanta i seixanta al bar Riskal de Palma, que s’arremolinaven a l’entorn de l’escriptor Llorenç Villalonga i en les quals també participaven el mateix Vidal Alcover, Josep M. Costa, Pau Lluís Fornés, Llorenç Moyà, Gafim, Baltasar Porcel, Alexandre Ballester, etc.

Però dèiem més amunt que si avui recordem el nom de Martí Mayol és per la seva faceta com a dramaturg. Si no m’he descomptat, en quinze ocasions diferents, la companyia teatral Artis, especialitzada en el teatre popular i costumista illenc però que faria també algunes incursions dins l’anomenat teatre literari[3], duria una peça de Mayol a l’escenari. L’autor de Dilluns de festa major es convertiria, d’aquesta manera, en l’autor més representat (encara més que un Pere Capellà, Joan Mas, Joan Bonet o Antoni Mus, que li van a la saga) per part de l’Artis.

Amb Josep Maria Palau i Camps (Barcelona, 1914-Palma, 1996), que s’instal·là a viure a Mallorca, escriurien a quatre mans un drama costumista en tres actes que duia per títol Portes obertes (1949). Els dos autors es donarien a conèixer al gran públic gràcies al muntatge que n’oferiria l’Artis al Principal de Palma, que l’estrenaria el 21 de juny d’aquell mateix 1949. Amb l’obra, obtingueren el Concurso de Teatro Regional que organitzava i patrocinava aquell mateix any la Diputació Provincial de les Balears, l’Ajuntament de Palma i l’empresa del Teatre Principal. Però la companyia obligà els dramaturgs a introduir-hi una sèrie de modificacions com ara la introducció d’acudits, escenes hilarants i forçar els girs lingüístics dialectals a part d’obligar-los a canviar-ne el final tràgic que patia la família protagonista amb la pretensió de convertir l’obra en una comèdia dramàtica. A conseqüència de tot plegat, no es va tornar a produir cap altra col·laboració de Palau amb Mayol ni l’Artis tornaria a representar cap obra de l’autor principatí ―un preu massa elevat que el nostre autor no semblava estar disposat a pagar. Portes obertes va ser rebuda positivament pels crítics però no tant pel públic per tal com el tema dels prejudicis socials d’una família aristocràtica arruïnada i una realitat canviant es feia difícil d’assumir i perquè s’allunyava del programa costumista a què l’Artis tenia tan avesada la seva parròquia.

Hom distingeix dues línies en la producció dramàtica de Martí Mayol. D'banda, hi hauria l’intent ambiciós de crear una «alta comèdia» mallorquina centrada en el retrat d’aquest món d’una noblesa illenca hipòcrita i vinguda a menys que es reflectiria, entre d’altres, a Portes obertes, Orgull de casta (1950), Can Miraprim (1953) o Dilluns de festa major (1956)[4], en els quals, per Llompart, «Mayol assajava de portar a les taules el món i l’estament social que Llorenç Villalonga havia satiritzat ―i magnificat—a Mort de dama»[5]. És el teatre literari en què inscriuríem dramaturgs com Guillem Colom, Llorenç Villalonga, Llorenç Moyà, Baltasar Porcel, Josep Maria Palau i Camps, un cert Pere Capellà, anys a venir, Alexandre Ballester, etc.

D’altra banda, progressivament, aniria guanyant terreny en Mayol una línia molt més comercial condicionada per l’Artis —sotmesa, al seu torn, a les pressions del públic― perquè donés lloc a un seguit d’obres, centrades en la vida pagesa, més aviat mediocres, dialectalitzants i de rialla fàcil, pertanyents a l’òrbita de l’anomenat «teatre regional», properes a les gatades pitarresques però molt posteriorment en aquestes. Aquestes peces, les més reclamades i estimades per la gent, formen el segon bloc d’obres del nostre autor: Es sogre de Madò Rosa (1950), Més vell que es pastar (1952), Mal llamp es doblers (1954), etc.

A mitjan dècada dels seixanta, Mayol abandonaria l’activitat teatral per dedicar-se al negoci de l’hosteleria. Als anys vuitanta, tanmateix, encara va escriure una darrera obra satírica, Visca Alcanada lliure!, amb les disputes entre alcanadencs i alcudiencs, la llengua pròpia (mallorquí o català) i la «senyera» de Mallorca que no volen que l’anomenin així, ni tampoc «bandera», sinó drapeau.

«A Llorenç Villalonga, mestre i amic» indica l’epígraf amb què Martí Mayol encapçala Dilluns de festa major, la seva obra màxima. Dhey, pseudònim que emmascarava Llorenç Villalonga, company de tertúlia seu, ja havia accedit a redactar el pròleg per a l’edició de Can Miraprim, l’altra baula indispensable el teatre de Mayol.[6] io, òbviament, també saludaria molt positivament en premsa aquest Dilluns de festa major:

«Nos disgustaba en sus primeras producciones su ductilidad de señor decadente ante las exigencias de un público de segundo o tercer orden, su indiferencia de hombre bien educado, domesticado, que no saca las uñas, que rehúye la discusión [...]. lunedi Festival, escrito más con vistas a un jurado que a una compañía, presenta desde luego mucha más altura que toda la producción anterior de Mayol»[7] (el sotslineat és meu).

La dedicatòria només podia anar adreçada a Villalonga perquè tant Can Miraprim com Dilluns de festa major com tot el primer bloc del seu teatre constituïa l’intent de traslladar a les taules allò que Villalonga havia parodiat en novel·la. Més concretament, en una novel·la: Mort de dama (1931). I al llarg de Dilluns de festa major hi haurà diverses aclucades d’ull a l’obra amb què debutà el novel·lista mallorquí, però una de molt especial: Jaume, un dels dos fills de l’aristocràtica família protagonista dels Montgrí ―en Villalonga eren els Montcada―, festeja amb Catalina Cohen, parenta de la famosa poetessa xueta Aina Cohen que Villalonga creà a posta per a Mort de dama. io, tanmateix, no és l’única: l’altre fill de la família nom Xim, igual que nomia el nebot de dona Maria Antònia de Bearn, i festeja amb una francesa, Yvonne, que fa que uns quants diàlegs de l’obra es duguin a terme en aquesta llengua.

Aquesta és l’obertura de l’obra i també la de la novel·la de Villalonga. Si a Mort de dama, la tradicional i intransigent dona Obdúlia de Montcada deixava amb un pam de nas els seus familiars i en una facècia immensa llegava tota l’herència a la parenta cabaretera que actua per Barcelona ―val a dir que els Montgrí tenen també un parent que demana almoina per les Rambles de la Ciutat Comtal—, aquí és el suposat capbuit de Xim que prendrà una decisió inesperada en perjudici seu i en contra de la seva pròpia voluntat. El xoc entre la mare i la senyora àvia per una banda i Jaume, Quim i llurs respectives parelles (la xueta i la francesa) és el mateix que vèiem a Mort de dama, l’etern conflicte intergeneracional entre pares i fills i el pas d’una Mallorca reclosa i obtusa que s’esvaïa per donar-ne pas a una altra de molt més cosmopolita i tolerant que esperava, braços oberts, l’arribada massiva dels turistes.

Carles cabrera