EL TEMPS DE MARCEL PROUST
Jeanne Proust va morir a 1905. El seu fill , l'escriptor Marcel Proust, va autoconfinar-se en una habitació recoberta desuro per transformar els seus diaris en la seva obra mestra A la recerca del temps perdut. L'autor mai va sobreposar-se al cop i així va viure fins el seu darrer dia, en 1922. Aquest any fa el centenari de la mort del cèlebre autor, i dedicarem l'entrada d'avui a reflexionar sobre la seva novel·la més recordada.
A la recerca del temps perdut explica la història en primera persona d'un jove de començaments del segle XX que vol dedicar-se a la literatura. Com els lectors segueixen comprovant, no és un text fàcil i les seves frases, en alguns casos, de mitja pàgina de duració, fan de la lectura un exercici de resistència. Possiblement aquest sigui un dels dos trets més característics de l'obra proustiana.
L'altra característica, la qual dóna nom al nostre article, és l'ús del temps que es realitza a la novel·la. Així, durant els set toms que componen la narració, els plànols temporals es barregen contínuament per a donar més informació sobre no tant la vida del protagonista, com de la seva personalitat. Gràcies a això, es concedeix més espai a les experiències interiors dels personatges, les quals s'equiparen a les externes i que determinen el rumb que seguirà l'acció de la història.
Acabarem aquesta entrada amb el passatge més representatiu de l'obra, en què el protagonista rememora la seva infància a través del sabor d'una magdalena sucada en te. Servint-se d'aquesta combinació del passat i el present, l'autor expressa les ànsies del personatge principal de tornar a la infància. Rere aquest extracte es pot escoltar al mateix Proust afirmar des del seu aïllat dol que el temps ha passat, però que sempre quedaran els records.
Per Miguel González
ILLES.cat
Plataforma literària en línia
Fonts:
Watson, Peter. "Historia intelectual del siglo XX”. Editorial Crítica. 2014.
Imatges extretes de:
https://elpais.com/elpais/2013/11/13/fotorrelato/1384369532_955211.html#foto_gal_2