UN LLOC AL QUAL CONFIAR EL COR

Potser la nostàlgia és un Ritu de Pas, un Passatge entre un nus de bambú (Fletxa) i el següent. Aquests nusos de bambú metaforitzen les fases o etapes de la vida. Aquest desenvolupament o creixement es pot aplicar no només al tronc oa un arbre, sinó també en ser i el cos, i fins i tot a una societat o civilització. Aplicar aquesta idea a la transformació de l´illa d´Eivissa pot ser fascinant.

La llengua japonesa és poderosa en la seva precisió i bellesa, a la descripció de sentiments, emocions i estats de l'ànima. És interessant que la lectura de Eivissa de conte a conte de Julio Herranz hagi convocat en mi el concepte japonès de “kokoro” que al·ludeix al cor (ment-cor) i al sentiment i emocions vinculats a la nostàlgia. Sempre he pensat en la proximitat increïble amb el nostre cor, en eivissenc, i que no és fruit d'una casualitat. Hi ha una dita japonesa que enllaça clau amb tokoro i el significat del qual podem desprendre d'aquesta lectura de contes en la definició de l'illa d'Eivissa com a veritable protagonista dels mateixos: UN LLOC AL QUAL CONFIAR EL COR.

L'illa convoca una semàntica de la nostàlgia. Sentiments que es tradueixen en el llenguatge i l'eloqüència dels fars i ports. La enyorança és un estat de l'ànima i troba la seva manera de manifestar-se en la música i els seus silencis. És el so del vinil, oportunitat, la set del perdut?, per citar un altre poeta illenc, el cubà Eliseo Diego.

A mesura que avancem en la lectura, percebem que l'illa – Eivissa – no és només un petit gran tresor de la natura, sinó una essència i un gresol del pensament màgic. L'illa és una manera de ser al món, una idea que bé podríem atribuir a Heidegger. Qui sent aquest verí meravellós – esa enyorança – empatitzarà amb ella.

Aquests contes desprenen l'albirar la Senda dels Elefants (vull pensar en l'articulació cronotòpica del nostre passat fenici), la definició dels quals podrien ser aquests nusos de bambú, potser aquest Passatge o Ritu de Pas – Ara – entre els anys 60 i els 80 per expandir-ho cap a l'actualitat. Si la nostàlgia pot ser tangible, aquests contes tenen la virtut de ritualitzar el que és quotidià, és a dir, cancel·lar el temps i materialitzar-lo en aquesta agulla que ara es posa sobre un disc de vinil de David Bowie, Elton John, Suzanne Vega, a qui s'invoca en un dels contes. Són aquestes ressonàncies vitals les que convoquen aquests contes des del relat honest de qui confessa que ha viscut, a dir ara de Pablo Neruda.

Des del cor del quotidià, els contes aconsegueixen que el lector es reconegui no només en les vivències i arguments que es teixeixen al llarg dels mateixos, sinó que empatitzi des de baix: jo també he conegut el “boig de Dalt Vila”. Potser no al mateix “boig” que es descriu al conte, però sí un altre amb característiques similars. D'aquesta manera, l'illa d'Eivissa es converteix de mica en mica en personatge essencial i també en un mirall vital on observem, reflexionem, dubtem, i sobretot, vivim. Hi ha el temps cosit a cada portal del camí. És per això que el vers “la set del perdut” s'insereix a les entranyes de la nostàlgia configurant aquesta semàntica. Descobrirem, més aviat o més tard, que les nostres decisions tenen conseqüències.

En llegir sobre Es Vedrá, Per exemple, podem continuar llegint o podem aturar-nos un instant a la imatge. Aquesta imatge pot convocar la veu d´Ítaca o la teva muntanya interior, pot convocar la mirada d'Ulisses o aquella nit que vas passar amb el teu amant a mitjans d'agost disseccionant les Perseides amb l'illot de testimoni. Aleshores recordaràs que vas estimar un horitzó, a dir de la definició d'illa per part del gran Derek Walcott. Hi ha aquí molt de tornada i molt d'article salat” perquè l'illa guarda el alef amb la cura del pensament màgic i qui atresora una mica de sensibilitat ho sap – encara que no ho sàpiga – perquè tu també vas ser un Omeros, encara que fos només un instant.

Potser darrere aquesta mirada amb què et creues en passejar pels carrers de la Marina, es troba un dels mirmidons que va acompanyar Aquil·les en el seu assalt a Troia. Potser darrere d'aquesta mirada hi ha un artista hongarès que va resultar ser un dels falsificadors més grans de la història.. Potser el monjo que va vendre el seu Ferrari. Potser el saxofonista de Spandau Ballet. Potser el cantant de Poison. Potser Roman Polanski buscant exteriors. Potser l'arlequí que vas conèixer a la festa d'aniversari de Freddy Mercury. Potser Gavin Wood o el millor hacker del món. Potser un amor passat o un per arribar. Potser una dona meitat ocell, meitat àngel, com diu el primer paràgraf del conte “El boig de Dalt Vila”. És l'estètica d'una possibilitat. És l'aventura existencial de ser un altre des de l'anonimat abans de l'era digital i les xarxes socials. La creativitat i la sorpresa és l'essència del glamur. Allò que ens sorprèn ens fa sentir vius.

Vaig conèixer Freddy Mercury a Eivissa, en el 85. Baixet d'estatura, però amb l'aura d'un ciclop i la brillantor fosca d'un geni. Aquesta trobada va convocar a la meva imaginació el concepte de Heinz Trökes d'Eivissa com a illa encantada (títol d'un dels quadres), brillant pintor alemany qui va residir molts anys a l'illa d'Eivissa, i va viatjar arreu del món portant el color a tots els llocs que visitava. És una mena de màgia o illa encantada formen part essencial d'aquesta semàntica de la nostàlgia. Potser l'herència emotiva d'una època anterior (en japonès natsukashii, un altre concepte fascinant), ens parla no només d'experiències viscudes i concretes, sinó també la nostàlgia per una cosa que no s'ha experimentat, però es tradueix en aquesta empatia vinculada al cor. És la màgia de l'art.

“Què fa una noia com tu en un lloc com aquest”

Aquest conte em va recordar que vaig tornar a veure Freddy Mercury al 87 A Eivissa, l'any de l'enregistrament del festival anomenat Ku 92 (també Eivissa 92) on va presentar juntament amb Montserrat Caballé l'estrena mundial de “Barcelona”, tema compost per Mercury per a les Olimpíades. En realitat el conte parla de Suzanne Vega, però el context del mateix va portar la meva imaginació a recuperar la meva pròpia experiència des del propi text. Va ser una bogeria sublim en un temps i un espai on tot era possible.

Res no és el que era

Tal com indica l'autor al pròleg, hi ha crítica i hi ha ironia en l'elaboració dels contes. Però també hi ha carícia i mim. Mirant enrere ens convida a preguntar-nos, una altra vegada, si tot pot ser. Mentre tot segueix avançant cap al següent nus del bambú, la nostàlgia convoca la pluja porpra. El signe dels temps. L'era digital ja empenyia per imposar-se als darrers cops de cua del segle les certeses dels quals no trigarien a tornar a caure. I aquesta és una altra virtut d'aquesta sèrie de contes. Tot és efímer. Aquest procés ens parla de la bellesa que fa mal: l'efímer i l'absència com a traços integrants de la nostàlgia, mossegant des de baix. I així anem devantant seda en aquest tapís que és text i és illa. No és tant un record intel·lectualitzat sinó aquesta punxada sublim perquè és dolorosa i agradable alhora, perquè ho has viscut – o no. L'autèntica bellesa fa mal. És un sentiment -formes d'energia- que la música expressa de forma magistral: el flamenc, el blues, el fado, l'òpera, etc.

Llavors, no puc evitar entreveure els palangres que comprava a Joan Murenu per anar a pescar calamars al llaüt del meu pare. des de llavors – la infància – sempre m'ha encantat dir que vaig més embolicat que un palangre. El gat somnolent observa l'agulla rascant el vinil que desprèn la veu de Paul Simon: “On has anat, Joe DiMaggio? La nostra nació gira els seus ulls solitaris cap a tu [...]”, mentre observo de reüll la portada del vinil d'UC: “En aquesta Illa tan pobra”.

Tots n'hem conegut algun, oa molts elefants, que han deambulat, que s'han amagat, transformat, reinventat, plorat, rigut, amado, que han mort moltes vegades i que han viscut també en aquesta Senda, Passatge o Ritu de Pas. Rellegint els contes de Julio Herranz, em sobrevenen aquests famosos versos de Borges que jugo a transformar canviant Ulisses per un d'aquells elefants: “Jo he estat Homer; ben aviat, seré Ningú, / Com l'Elefant (Ulises); ben aviat seré tots: estaré mort”. L'illa d'Eivissa és Senda dels Elefants com aquest lloc on confiar el cor.

 

 

GIX GABRIEL TORRES

 

Ibiza Editions

L'editorial d'Eivissa

 

#IbizaEditions #MelqartMedia

 

melq.art