ONU clau d'estimats
La veu d'aquests cinc poetes que Ramon Mayol, sota el nom Mon, proposa en aquest recorregut musical sobre la col·lecció Ones de poesia (Edicions Aïllades): BARTOMEU RIBES GUASCH, Catalina Ferrer, Iolanda Bonet, Mario Riera i Carles Fabregat, no és la mateixa però, en fondre, dibuixen el nostre entorn; cadascuna emergeix amb diferent intensitat, to singular i timbre delator. És el conjunt de totes elles, el seu musical declamació, la qual orquestra aquesta línia melòdica que es desprèn suaument traçant la silueta d'una onada, d clau de l'ONU’ les.
El sensorial i alhora simbòlic d'aquests poemes és el seu suport físic: la sorra (que és música) en El penjat, s'ha callat. Versos amb ressonàncies místiques que inauguren amb el seu cant fúnebre aquest paisatge on acabaran hilándose polifònicament el cor d'altres veus; la muntanya de sal, la platja, la casa, l'altra platja, més sal, el fosc amagatall, el foc.
Una dansa compassada deté el temps "aquí i ara " i el presenta a manera d'instantània (vinc a posar la xarxa, obro àlbums) o amb fantasmagòric estatisme; Iolanda Bonet celebra el casament entre el passat i el present (el passat viu en el present) sense poder evitar que es defineixin els perfils d'aquella casa de Pedro Páramo, a Comala, on alguna vegada ens vam aturar. (A La mou casa).
També es perceben veus on el passat és refugi (mans perdudes, l'escuma antiga dels anys. Orgia del record immoderat); una visió romàntica Simulacre d'evasió- davant la derrota d'un present famolenc al qual tot just li queden contorns. El sol rebut de Mario Riera no es refugia, si no que s'instal·la en ell, és l'única cosa que ens queda: reviure aquella infància (obrir-se com una memòria que navega). Hi ha una altra veu, ni passat ni present; és una veu que increpa un tu que roman absent (moneda de deu centaus, aprèn, aprèn…).
El cant d'una sirena repta a aquesta música callada; són ara essències modernistes (palau submarí, reflexos, llum, dolçor, petó salat) que entonen aquesta vegada un càntic amorós. Una ceràmica esmaltada, "Sirena i peix" del qual un dia es va declarar convençuda ment estoic -Gabrielet- es confon amb la veu de Catalina Ferrer: una sirena seductora emergeix, al compàs d'una flauta que ella mateixa entona, mentre peixos i possiblement escates perdudes, salten alegrement sobre les aigües d'aquest Mediterrani tan nostre.
Finalment, Espectres de Carles Fabregat, poema en el qual tot va a encendre el foc lentament (la combustió lenta) encara que sense perdre el desig que ens fa ballar mecànicament, acabant amb les últimes brases d'allò que acabarà que acabarà sent res, o si, alguna cosa: un espectre.
Si en tota activitat poemàtica s'expressa irremeiablement la sensualitat de l'entorn que ens protegeix, els poetes de les nostres illes així ho han fet i les seves paraules són notes o desmais de l'espiritualitat de l'home, del poeta i de la poetessa.
CAROLINA RIERA.
www.ibizaedition.com
Plataforma literària on line
