ENTREVISTA A IDOIA FRADEJAS

Idoia Fradejas (Mallorca, 1997). Tècnica d'Il·luminació, Captació i Tractament de la Imatge, ha cursat Fotoperiodisme a EFTI i actualment segueix formant-se com a Tècnica d'Integració Social. Autora multidisciplinar i ment inquieta. Sempre lligada a les lletres, Liberosi estatal (Ed. Cartes d'autor, 2016), serem mar, azul, llibertat (III Premi Valparaíso de Poesia, 2018) i No som tan diferents (Ed. Casa de Poesia de Costa Rica, 2019). Va assistir com a convidada espanyola a l'XVIII Festival Internacional de Poesia de Costa Rica (2019) i a el Premi Mundial Intercontinentental de Poesia Kairat Duissenov Parman 2020, organitzat per la Unió Hispanomundial d'Escriptors.

Amb només vint-i-anys té clar que va cap on la por, on es troba l'experiència.

Quins autors van ser influents en el desenvolupament de la teua escriptura?

Canvien massa les influències i això és meravellós ... Ara mateix em trobo llegint a Irene Vallejo i els seus assajos literaris i històrics, els quals m'apropen més a les meves arrels i a les meves ganes de seguir creixent. Rellegeixo sempre a Luna Miguel, Benjamín Prado, Alejandra Pizarnik, Pedro Salinas, Cristina Peri Rossi, Gordon E.. McNeer ... Però, sobretot, a algunes de les grandioses amistats amb les que he anat ensopegant en aquest camí: Byron Ramírez, qui acaba de treure Adamar (Poiesis Editores); Ronald Bonilla, poeta i editor d'aquesta mateixa editorial costa-riqueny; a Fernando Valverde, persona referent i imprescindible per a mi; a la meua joveníssima companya Cristina Angèlica amb el seu V Premi Valparaíso de Poesia, Mi hogar es una caja de mudanzas. També llegeixo molts fragments via web, tant a Instagram com a Issuu, la qual cosa em permet descobrir sempre veus noves i fresques.

En el teu nou poemari editat per Valparaíso Edicions ens portes a través del paisatge que sembla teixir-se a partir d'un silenci tal com indica el títol. Parla'ns del el significat que té el silenci per a tu.

És important saber estar en silenci, tot sol, escoltar-se per dins, entendre, saber el que el cos i la ment necessiten, cuidar-se. és, En definitiva, el camí.

en 2018 vas guanyar el III Premi Valparaíso de Poesia, 2018 amb la teva obra "Seremos mar, azul, libertat " explica'ns una mica la teva experiència i com es va construir el poemari.

Aquest tret va venir directe. I va créixer un gira-sol. Em vaig presentar, si et sóc sincera, l'últim dia i a última hora, ho recordo perfectament: vaig arribar de classe i vaig recordar haver vist un post sobre el premi, vaig pensar no tenir cap possibilitat, però em venia de gust ser llegida. Ego? ¿Cerca de comprensió? qui sap. Vaig recopilar com vaig poder i a corre-cuita en un cutríssim .pdf tots els poemes que creia oportuns. El títol va ser també un amor a primera vista; un vers que havia escrit temps enrere i vaig esborrar. Vaig tornar a donar-li sentit. Vaig enviar aquell document a l'editorial i vaig esperar i vaig esperar i vaig esperar tant que vaig oblidar del tot la resolució.

Una nit, mesos més tard, ja al desembre, vaig rebre una trucada desconeguda a les 22h, cosa insòlita tenint en compte que ja ningú telefona a aquestes hores i les teleoperadores esper que estiguin descansant. El jurat ha determinat que la teva obra és la guanyadora, ¿Acceptes el premi? No vaig tenir millor resposta que un És una broma?, qual cosa va fer riure a tots els allí presents i van anr passant-se una a una el telèfon per saludar-me i donar-me l'enhorabona. Aquesta nit no vaig dormir. Vam estar posteriorment treballant en la recerca d'una portada, I bastant quisquillosa, ho admeto, però volia que s'identifiqués al complet amb el que hi havia entre les pàgines. per mi, són una gran i llunyana família a la qual agraeixo cada segon de la seva feina i companyia.

Després d'això, tot va anar sorgint: Presentaciones, signatures de llibres, missatges de suport, entrevistes ... Mai ho hagués imaginat. Ara, puc dir que he aconseguit el que sempre vaig voler, per suposat, i molt més. La literatura et brinda sorpresa rere sorpresa ... Per això sempre animo a qualsevol a formar part d'això, ja sigui llegint, escrivint, interpretant, traduint ... A abraçar la totalitat dels llibres (Irene Vallejo. La invenció dels llibres en el món antic. Siruela, 2020).

Cóm influeix el desamor en el teu poemari "Las voces que callan"? I com connectes la idea d'illa i paisatge que tant apareix?

Vaig voler deixar enrere. En això consisteix la vida, no? Renovar-se o morir, típic.
El cas és que vaig voler oblidar una relació idealitzada que no aportava absolutament res de bo i m'estava deixant sense alè. Per sort, ara algú m'ho va tornar i amb més força que mai. Sometimes things must break / ion order to the wishes / we've longed for the most
/ to come true (Orion Carloto. Flux. Edició Andrews McMeel, 2017). Els canvis són necessaris, i jo buscava en els paisatges alguna cosa que necessitava reconèixer en mi: la calma. Un error lleva a otro error / después del acierto; vaig deixar escrit en la pàgina 19. Tractava d'averiguarme a mi mateixa i allò que realment em feia ser, remirava meus voltants i una ínsula solitària em va recordar que som com volem. Jo vaig apostar per l'aire carregat de silenci, per un mar de dubtes i planetes inhabitables. Els somnis no descansen ... Per això ara teniu oportunitat de llegir-los i conèixer una mica més de prop què ronda per mi mateix.

Quins van ser els comentaris i apreciacions més boniques que vas rebre pel teu llibre?

He vist persones plorar per tenir oportunitat de parlar amb mi, No és això bonic?
Em reconec en cadascuna de les mirades tímides que s'acosten al fet que dediqui els seus llibres, en tots els somriures curioses que busquen consell i opinió, a les orelles atentes que demanen poder xerrar una estoneta, a les mans porugues que es creuen incapaços d'arribar on jo hi som. Em veig i penso que on jo estic és simplement al seu costat, amb els braços oberts per brindar ajuda en aquest ardu camí. Perquè es pot, encara que costi i hi hagi tanta, tantíssima competència avui en dia, es pot. I quan arribin, estaré jo esperant amb unes galetes i un cafè acabat de fer, a l'igual que moltes altres persones van fer amb mi.

Crec que l'important no és que la gent faci comentaris sobre la teva obra, sinó que segueixi creixent i pujant esglaó a esglaó al teu costat.

Amb quina t'agradaria que es quedi algú que va llegir el teu llibre?

Amb la franquesa amb la que tracto sempre d'afrontar meus dies. simplement això. I que cadascú faci les seves pròpies interpretacions, que aquí resideix la màgia.

Estàs pensant en un nou llibre o projecte literari artístic?

Per descomptat. I gairebé juraria que és el millor dels que fins ara he escrit. M'agradaria poder invertirle més hores per ampliar, fer canvis, corregir ... però no tinc massa temps ara mateix. Vaig acabar fa una setmana el curs que estava realitzant i començo a treballar (els llibres no alimenten panxes, només cervells ...), però ja veieu que descans poc. Sempre hi ha lloc per a més lletres. Encara que també és cert que m'agradaria primer expandir una mica aquest, realitzar presentacions i poder arribar una mica més enllà ... On, també sense cap dubte, estareu invitadísimas / us.

Elisabet Fabregas.

ILLES.cat

Plataforma literària en línia