MILAGROS PIERNA I COSES DE CADA DIA

Per Gabriel Torres Chalk

L'ESTÈTICA DE LA DESFAMILIARITZACIÓ.

Milagros Pierna ens presenta Coses de cada dia. El cos és font de coneixement. De vegades allò quotidià ens torna a allò estrany. De vegades l'absurd empeny des de l'entranya, des de baix. De vegades el que és quotidià es disfressa del que és màgic perquè els dracs existeixen. Cadascú és per a si mateix el més llunyà, a dir de Nietzsche.

Així, el cos i la memòria es conjuren al present. De vegades és el xiuxiueig d'un buit que vol aflorar des de la necessitat d'explicar-lo. El jo – la idea de jo – la veu en primera persona que s'objectiva des del pou d'un present l'instant del qual és rescatat per l'estètica d'una possibilitat. Burlar la rutina del que és quotidià des del que és quotidià. El jo és un altre que observa i viu des dels secrets. De vegades afloren com els ametllers de l'illa d'Eivissa: l'illa com a cos-escenari subjectiu on es donats el plec de la ioïtat.

Des de l´articulació d´un pensament implacable, Nietzsche convoca l'animal a l'ésser humà com a text base. L'esperit és un estómac (Zaratustra). La sublimació de l'instint es va imposant des de la quotidianitat per a, des de la desfamiliarització, traduir el desig en una urpada a la raó. És un procés de fisiologització del que és espiritual i una espiritualització del cos, a dir de Francis Bacon.

A mesura que avancem al llarg de els contes de Milagros Pierna, ens endinsem en una estètica de la desfamiliarització que incorpora -fa cos- al lector des de la gran actualitat dels arguments i especialment de la transcendència cronotòpica que els cossos -sentiments- busquen reflectir. Portar la raó fins al seu propi malson, per convocar l'univers borgià, canalitza l'absència de certeses. L'absurd pot ser el més vívid sota el fang de la norma. Fonaments de fang que l'art subverteix perquè el sentiment no sap regles. L'enllaç visceral entre cos i text. El text com a entitat vivent, que respira i sent.

De vegades allò quotidià ens torna a allò estrany. La mossegada a la segona pell/text desprèn la inquietant frescor de l'eterna abraçada trencada del múltiple. Perquè el temps és subjectiu i un instant es pot aturar com a aigua estancada on els sentiments van fermentant sota el so de cada vaixella assentada sobre la taula del menjador. La digestió de l'absència. L'epifania codificada a cada porus de la teva pell havent transcendit al laberint de la raó. Cadascú és per a si mateix el més llunyà.

El text/cos com a superfície múltiple de superació de resistències on hi ha transicions i ponts de cansament i confort que si bé poden caracteritzar certs entorns de l'era digital, podem considerar-los com fuetades dels últims estadis d'un postmodernisme que permanentment busca el seu lloc, o bé, seguint els designis d'Octavio Paz, la modernitat és sempre una altra.

La societat navega entre múltiples capes de significació i així també el subjecte desitjant. La il·lusió d'una identitat es dilueix entre els cantons d'un horari, d'una obligació, d'un compromís, sota la pressió d'una estructura que entra en conflicte amb la nostra llibertat. Amb la nostra sensació de llibertat. perquè Coses de cada dia transcendeix la convenció temporal i per això no sorprèn la modernitat d'aquests contes escrits durant l'any 93 I que, Amb tot, són d'una frescor extraordinària, mostrant la ineludible vigència del desig de l'ésser humà per mossegar a la jugular del dia a dia.

La ironia és sang que corre per les venes de la desfamiliarització. Requereix intel·ligència i distància. Distància per observar i observar-se. Aquí entra en joc la xarxa metapoètica. Capes de significació, pells i veus, que es tornen sobre si mateixes. Una incisió a l'artèria de la simetria. En certa manera consisteix en una resignificació dels límits. Un alè vital que sorgeix des de l'animal/text base per tornar el cos al cos.

De vegades allò quotidià ens torna a allò estrany. La ironia es nodreix de diversos batecs transgressors. Potser el més potent és l'humor com una nova incisió al cos, a dir del final del primer conte, “llençols de seda grisa”, mostrant una tècnica, estructura i mim en el seu disseny que sens dubte el defineix com un conte extraordinari.

Aquests contes han convocat a la meva lectura una altra veu femenina de gran potència com la d'Ana Becciu. Ressona aquest vers/pregunta “van ser paraules les que et van existir llavors?” Una desviació semàntica i gramatical que habita l'altre en un desplaçament de la raó al cos habitant el pronom des d'una ioïtat plena de fissures, ferides i desitjos. El dret al desig.

Els contes aconsegueixen que inserim les nostres pròpies confessions sobre el text/cos. El relat convoca una reacció davant de la nostra imatge des d'un mirall que revela els nostres impulsos de vegades calculats, altres vegades improvisats o sorprenents. De vegades superficials i de vegades profunds, ancestrals, com una legítima defensa a la qual cal donar veu. Alguna cosa hi ha aquí de naïf com a vel que amaga l'absurd o màgic, de cerca i d'afirmació. Això és un gran èxit de l'art. És una esperança. És un 'jo sóc' des d'un 'només vull un instant de felicitat'. Un potser. L'estètica d'una possibilitat.

Hem d'agrair a l'autora no només la força d'unes veus que convoquen alhora la tradició de grans dones narradores, sinó també la intel·ligència d'un desplaçament ontològic que rescata el cos de la gola de l'opressió. Aquests contes, escrits l'any 93, ens parlen des del futur. Així, convoquen les paraules de Respiració Artificial de Ricardo Piglia: “La correspondència (epistolar) és la forma utòpica de la conversa perquè anul·la el present i fa del futur l'únic lloc possible del diàleg”.

La informació que se sublima a l'expressió del cos com a font de coneixement. Potser ritme articulat i ancestral que ens torna a allò estrany: “cadascú és per a si mateix el més llunyà” (Nietzsche). Potser es tracta d'un autodescobrir-se i reconèixer-se per tornar a reiniciar el viatge. És el cos el que relata i es torna al fons humà arrelat en allò biològic i així revertir “l'on sóc” cap al “on sóc”. El relat com a creació. La creació del nostre propi cos que llepi la ferida de l'autoconsciència per dir la biblioteca incessant que batega a cada porus.

“L'amor es produeix quan s'acarona una textura, quan amb les mans, o amb la boca, informes. La boca acaricia amb relats, provoca textures aquí i allà. I a les textures es pot llegir. Però gairebé ningú no sap llegir” [Ana Becciu. Ronda de Nit.] Aquestes paraules podrien contenir el fil conductor d'un conte com “Pensa en mi, mentre veu la són”.

El fluir d'una confessió on la narradora en primera persona va articulant el relat des de baix, des de la injustícia de la història latent. És l´articulació d´una veu, la seva veu, de la seva presència com a dona que li diu al present instaurat al cor dels segles que se sent i escolti.

Hi ha frases que vénen des de baix: “sempre has comptat amb la meua comprensió. Segles i segles de comprendre sempre, per entendre- ho tot.” I el present de l'enunciació va adquirint cada cop més potència, instant el lector/a a omplir les esquerdes entre les paraules. L'absència, la tràgica eloqüència del silenci, el que no es diu des de la intimitat del xiuxiueig absent, implacable, construint un lector/a que ha de crear el seu relat paral·lel, el buit o regió negativa del quadre del jo. El mirall del metanivell de la narració, mostrant una tècnica precisa que, com a lectors, gràcies.

Convé estar atents a cada matís, a cada escata (“la por de dona té escates fredes, llenegadisses, pregons.”), a cada respiració, a cada batec. I alhora, no tot és blanc o negre. El dolor i l'amor i tot un ventall de contraris poden ser cultivats al mateix jardí -el cos/text- des d'on s'imposa, de manera ineludible, una d'aquestes afirmacions contenint tot el pes del present i els braços del qual tenen l'abast dels plecs del temps: “la meua por té por”.

Coses de cada dia ens convida a completar els traços de les zones negatives del quadre. Tots tenim els nostres punts de fuga. El cos és font de coneixement. De vegades allò quotidià ens torna a allò estrany. Potser el que és estrany és el que ens mostra el mirall si observem amb calma. De vegades cadascú és per a si mateix el més llunyà. Trobar les paraules que anomenin l'altre és un art.

 

ILLES.cat

Plataforma literària en línia

 

Edicions Aïllades

#cosesdecadadia #MelqartMedia

melq.art