PASSEIG DE LES ESCULTURES
El claustre del Museu de Menorca, construït al voltant de 1700 i un dels millors exemples de l'arquitectura religiosa menorquina, allotja un conjunt d'escultures que permeten el visitant transitar per la creació contemporània balear com si d'un exercici contemplatiu es tractés, en honor a la funció primordial de tot claustre: la contemplació i la reflexió. Al llarg de el camí ens trobem un diàleg entre la poesia i l'escultura.
Les escultures corresponen a: Mariam Blanco, Joan Costa, Alegria, Lara, Ana Llorens, Andreu Maimó i Jaume Ribalaiga i estan distribuïdes al llarg de la cara nord i oest de l'claustre, remeten a la naturalesa i als el sentit simbòlic de la forma. El passeig acaba amb una obra que, per la seva horitzontalitat i pel concepte que la inspira, convida a l'espectador a reflexionar sobre la mort. És el punt final d'un passeig que comença amb una pica talaiòtica a la qual s'ha desposseït de la seva funció, del seu ús, per atorgar-li el rang d'escultura.
Quant als versos, ens trobem amb una apropiada selecció realitzada per Josefina Salord.
El verso de Anna Maria Ticoulat, referit a l'escultura de Laetitia Lara, ens trasllada a la imatge de Dafne, dona-arbre, i amb ella als principis que inspiren aquest passeig d'escultures. la vida, la mort, la naturalesa, la dona i la mediterraneïtat feta matèria, forma, textura, llum, moviment, significat i símbol.
PICA TALAIÒTICA
Talaiòtic final (550-123 AC)
pedra calcària
Originàriament concebuda com a contenidor, seva forma semiesfèrica s'associa, entre d'altres, amb l'origen, l'abundància i el cosmos. A l'ésser punt de partida de la passejada d'escultures, el seu significat és triple: com a objecte a qui s'ha desposseït de funció per donar-li un nou significat, com a representació de la cultura que inicia el recorregut per les sales permanents del Museu de Menorca i pel caràcter seminal que ha contingut en tota creació artística.
SOCA DE FIGUERA DE SON RAMONET GROS
Andreu Maimó (2001)
L'obra d'Andreu Maimó està dotada d'una forta personalitat, lluny dels corrents, escoles o "ismes". De formació autodidacta i molt dotat per al dibuix, seva trajectòria va estretament lligada a l'arbre com a centre de reflexió artística i conceptual i, especialment, a la figuera. és a 1974 quan aquest arbre apareixerà per primera vegada en la seva producció pictòrica, per convertir-se en tema central vint anys més tard i traslladar-lo a l'escultura ceràmica. La seva obra està connectada fortament amb el seu entorn natural, on la figuera és protagonista. Els seus troncs ceràmics, rics en embalums, irregularitats, escletxes, nusos i rugositats ens parlen del que irreductible de la natura, de el pas de el temps i de la seva empremta. El seu simbolisme es transporta a l'arbre com a vincle entre la terra i el cel, i a la figuera com a arbre sagrat entre els grecs (Dionisio) i romans (Baco), així com entre els budistes (Buda es va il·luminar sota un tipus de figuera).
ESTELA NEGRE
Mariam Blanco (2001)
L'obra de Mariam Blanc posseeix una marcada influència de l'minimalisme i utilitza la pedra com a mitjà habitual, buscant en el color i la textura qualitats expressives contraposades, com s'observa en estela negra. La duresa de l'granit negre contrasta amb la fragilitat de l' marès, mentre que la lluminositat de l'granit s'oposa a la qualitat lumínica de la pedra blanca calcària. Malgrat la seva verticalitat, aquesta obra no representa l'elevació que trobem a la resta d'obres. En aquest cas, denota un caràcter commemoratiu i funerari que s'acompanya de tres enigmàtiques línies paral·leles gravades en la pedra de marès.
MONÒLIT
Jaume Ribalaiga (1960-1961)
Ceramista amb una extensa tradició familiar, Jaume Ribalaiga va fer de la ceràmica un art, a l'igual que abans havien fet Joan Miró o Pablo Picasso. el 1963 va participar en la creació d'Grup Menorca, un grup d'artistes que van constituir l'avantguarda a Menorca. Aquest monòlit marca l'inici de les escultures ceràmiques, després de reeixits anys creant joies de gres.
A partir d'una depurada tècnica, incorpora valors plàstics i cromàtics pròxims a l'informalisme i deixa que la matèria acapari tot el protagonisme. És inevitable relacionar-la amb la natura i, especialment, amb les roques de la costa nord menorquina, on un entramat de vetes dibuixa una estructura reticular. A el temps que monòlit, és també monument i aquest caràcter monumental és una commemoració de la terra i de la pedra.
Arditi
Alegria, Lara (1992)
La pedra -i concretament la pedra calcària- és, en la trajectòria de Laetitia Lara, mitjà i fi alhora. D'una banda, gran part de la seva producció té la pedra com a suport; en ella troba les propietats i capacitats expressives més adequades en el seu llenguatge. d'una altra, la pedra és un símbol d'unitat i fortalesa que reforça el seu discurs, un discurs al voltant dels mites i arquetips. els masculins, simbolitzats pel guardià o el monjo, totèmics i estàtics; els femenins, amb les Venus, que amb el seu dinamisme ocupen un lloc destacat, com aquesta Àrtic. Va ser el 1985 quan va crear les primeres en fang, ja llavors voluptuoses i intimistes. La seva representació sempre ha anat lligada a les deesses paleolítiques, a la mare terra i la fertilitat. Així, l'escultora reprodueix els cànons de bellesa antics (cara sense modelar i pits i malucs exagerades) amb que confereix moviment i puresa de línies a el conjunt.
ALGA
Joan Costa (2007)
La trajectòria de Joan Costa va de la mà de la natura i de el món vegetal aquàtic especialment. La mediterraneïtat i el classicisme que ha impregnat la història de l'art a les Balears es reformula amb les aportacions de l'minimalisme, elements que doten a les seves obres d'una serenitat i poesia remarcables. Amb les primeres escultures mòbils de mitjans dels anys noranta, realitzades amb xarxa galvanitzada, acer inoxidable i llautó, inicia un camí cap al moviment i l'ondulació que traslladarà a el paper i a el ferro fins a aconseguir una gran puresa formal i estètica. En la seva obra, trobem una permanent reivindicació de el respecte a el medi natural i en especial a la posidònia, planta de gran valor ecològic i en risc permanent.
en ALGA, el ferro es converteix en quelcom fràgil i lleuger i l'escultor sembla haver-ho dotat de vida pròpia mitjançant un moviment perpetu.
NO PUC RESPIRAR
Ana Llorens (2020)
Ana Llorens pertany a la generació més jove d'aquest passeig d'escultures. El caràcter multidisciplinari de la seva obra comprèn la Rendiment, la pintura, la instal·lació, el vídeo i l'escultura. La seva recerca artística discorre per conceptes relacionats amb la identitat de l'artista, el feminisme i la vulnerabilitat de col·lectius diversos.
NO PUC RESPIRAR (No puc respirar) respon a un moment històric molt concret que entrellaça dues crisis simultànies: la derivada de la mort de George Floyd, ciutadà nord-americà de raça negra, ofegat per la policia de Minneapolis; i les dificultats respiratòries dels malalts de Covid-19 i de l'ús de mascaretes a la pandèmia que va assolar el món en 2020. La làpida de marbre, en posició de provisionalitat, simbolitza la fragilitat de l'ésser i la seva incapacitat per superar la violència i els prejudicis.
La mostra es pot veure fins al 25 de febrer de 2022 en el Pati del Museu de Menorca, a Maó.
ILLES.cat
Plataforma literària en línia
