Pròleg de "La fugida del Tinent Alili Messaoud"

El volum número 5 de la col·lecció Anacrèptica de narrativa que Edicions aïllades presenta al costat de les novetats per al Dia del llibre de 2015 està escrit per MANUEL VEGA ALOCÉN i prologat per María Luisa Cava de Llano:

Quan el meu amic Manuel Vega em va sol·licitar que escrivís unes línies a manera de pròleg sobre el seu llibre "La fugida del Tinent Alili Messaoud", no vaig dubtar a acceptar i això per diversos motius:

1o. Sempre he estat sensible a les injustícies, als sofriments ia les violacions de drets humans.

2o. Vaig viure perplexa i atònita, com tots els habitants d'Eivissa, l'arribada de Alili a l'illa.

3o. Perquè em vaig sentir afalagada que m'ho sol·licités.

Vaig llegir d'una tirada el llibre en una tarda i em va resultar amè, interessant, de fàcil lectura i absolutament real i això que aconseguir que una història resulti amena, sense allunyar-se gens ni mica de la veritat, es converteix moltes vegades en una difícil tasca.

Vaig creure convenient conèixer en persona al Tinent Messaoud i així ho vaig fer, vaig mantenir una distesa xerrada amb ell i em va semblar una persona intel·ligent, sincera, treballadora, valent i summament agraïda, amb el poble eivissenc que el va acollir. Em va parlar del seu país, dels seus costums, de la seva gent i de les seves raons i vaig percebre en els seus ulls una profunda tristesa, perquè segueix portant a Algèria en el seu cor i perquè no transcorre un sol dia, sense pensar-hi.

De família benestant, ho tenia tot: joventut (29 anys) i avenir, era Tinent de l'exèrcit algerià i anava a ser ascendit a Capità de la seva unitat d'helicòpters aquí a un mes, però va decidir deixar-ho tot, fer un salt en el buit i fugir d'Algèria amb un helicòpter de transport militar, perquè no podia suportar, tal com ell mateix manifesta, les vulneracions de drets humans, i els crims contra la humanitat que observava al seu país, Y así, després d'un vol rasant i suïcida, va aterrar miraculosament a l'aeroport d'Eivissa amb una escala d'orientació a Formentera, després de burlar els controls i radars.

El lector es preguntarà, fins a quin punt les vulneracions de drets humans a què es refereix, pot portar a un home a deixar-ho tot i a fugir al desconegut, però és fàcil entendre la seva situació anímica si es llegeix una de les frases de l'entrevista que se li va efectuar per un conegut mitjà de comunicació, en arribar a Eivissa: "Que m'importa si em peguen un tret ara. A un home que té el cor mort, no ho poden matar amb bales ".

a Algèria, la victòria del Front Islàmic de Salvació en les eleccions parlamentàries de 1990, el cop militar per impedir la seva arribada al Govern i la forta repressió posterior, van provocar un enfrontament sense treva entre Govern i els radicals islamistes.

el Tinent, va viure part de la cruenta guerra civil algeriana que va començar a 1992 i va acabar amb la victòria del Govern i en la derrota a 2002, del Grup Islàmic de Salvació. més de 150.000 persones van perdre la vida, i encara a dia d'avui, el país viu traumatitzat pels horrors de l'anomenat "decenni negre", sense haver superat les tremendes cicatrius de la lluita fratricida.

Les pitjors massacres van ser durant 1997 i 1998, just en l'època que el Tinent Messaoud va decidir sortir del seu país. Homes armats amb fusells, granades i matxets entraven als pobles enderrocant portes, assassinaven homes, mujeres y niños con muestras de gran crueldad. Las guerras siempre comportan tragedias, víctimes, massacres, expulsions, desplaçaments, fam, malalties, solituds, angoixes, dolor per l'amic o familiar desaparegut o mort, pel país abandonat o pel país que un creu que ha de deixar, i arriba un moment en què cal qüestionar-com els sociòlegs i historiadors podran explicar el fet que les guerres de principis del segle XX, causessin només un nombre reduït de víctimes civils, mentre que les guerres de final de segle i actuals com ara Iugoslàvia, grans llacs, Afganistan, Iraq, Serra Leone, Algèria, etc.. semblen estalviar les vides dels combatents per colpejar de forma especial a les poblacions civils assassinades i sotmeses a tota classe de vexacions.

Suposo que a molts dels lectors, els assaltarà el dubte de si el protagonista d'aquesta història, va obrar correctament o no a l'abandonar el seu país, però la veritat és que cada un ha de trobar respostes a les seves pròpies accions i que és difícil col·locar-se en la pell dels altres. Alili va voler denunciar amb la seva conducta davant la comunitat internacional, atrocitats i violacions de drets, mostrar la seva indignació i explicar la seva pròpia veritat.

Deia George Hebert Mead que els drets humans mai corren més perill que quan la seva única garantia són les institucions polítiques i aquells que exerceixen càrrecs en aquestes institucions. Només quan els drets humans es troben inscrits en la consciència cívica dels homes i dels pobles adquireixen virtualitat i això, encara que sembli mentida és difícil, per això s'ha d'arribar a una veritable cultura dels drets humans tenint en compte que els mateixos, constitueixen no només uns bonics textos, sinó una autèntica escola de vida i en això hauríem de comprometre'ns tots.

Desitjo que el Tinent Messaoud pugui oblidar un dia els horrors viscuts i que algú reculli aquest missatge del que parla el llibre i que va llançar a la mar en una ampolla, con la esperanza de que Argelia se convierta en un país libre y democrático. Ese también es mi deseo junto con el de que se consiga la paz, aquesta pau que segons Joan Pau II exigeix ​​quatre condicions essencials: veritat, justícia, amor i llibertat.

 

María Luisa Cava de Llano